SINOPSI

El desafortunat criat Lázaro, que que vagabundeja per Espanya, oferint els seus serveis a amos sempre més improbables, sembla estar dividit entre dues èpoques. En les seves aventures se sent encara el ressò de l’Edat mitjana – amb els seus capitans de ventura, venedors d’indulgències i captaires – però la forma de la narració projecta aquesta obra en el futur, anunciant la novel·la.

Lazarillo és un murri que es lleva la màscara i es converteix en un heroi de la classe mitjana, però abans de fer-lo, necessita contar la seva història. Durant el seu conte els personatges sorgeixen de la pàgina escrita i es converteixen en vius, contribuint a evocar un món sencer. Entre oralitat i novel·la apareix el teatre.

PRESENTACIÓ

El Romancero de Lazarillo és el resultat d’un treball d’investigació de tres anys. El punt de partida és el Lazarillo de Tormes, primera i divertida novel·la de la tradició occidental moderna. Gràcies al seu caràcter de “prototip” Lazarillo es caracteritza per una forta liminalidad: Lazarillo és un murri que es treu la màscara i es converteix en un heroi de la classe mitjana, però abans de fer-ho, necessita explicar la seva història. És per això que hem decidit de no fer una adaptació real de el text a la forma dramàtica, sinó mantenir la matriu de la narració, traduint-la en vuitenes per evocar l’estil dels trobadors de segle XVI. A la mateixa manera, la decisió de confiar la interpretació a un únic actor, d’una banda posa en relleu la liminalidad – Lazarillo explica la seva història i a el mateix temps la actua – d’altra banda dóna lloc a una estratificació profunda: el narrador és un bufó amb atributs gairebé demoníacs, que amb el seu riure anàrquica i desdenyosa comença i conclou la narració, però també és el principal vehicle de del punt de vista de Lazarillo, de la seva veu de nen i de la seva necessitat d’explicar les seves aventures. Però, segons la millor tradició de la novel·la moderna, la veu principal serà superada en el curs de l’espectacle per les moltes veus dels personatges que Lazarillo troba en el seu camí, que de
tant en tant el posseiran, deixant-canviat i en un cert sentit sobreviscut.

La identitat del protagonista serà per això una estratificació de tots els personatges de la història. El romancer de Lazarillo, lluny de ser una recreació dels codis i de les atmosferes de el passat, és una obra profundament contemporània. Tots els personatges estan interpretats pel mateix actor que de tant en tant ha de canviar no només el vestit, sinó també la seva actitud corporal i la seva gamma de comportaments, però conservant els signes d’identitat del protagonista. En la dramatúrgia de l’actor se senten els ecos de Barrault, Carmelo Bene, Leo De Berardinis.

Perquè, al capdavall, el passat és una invenció de el present.