Exposició col·lectiva BCN impro fest

Galeía Fènix

09 Febrer – 06 Març 2016

Dillun i Dimarts 20-23 h de Dimecres a Diumenges 20-21 h
EXPOSICIÓN – INAUGURACIÓN – CÁTALOGO – información: exposicio@salafenix.com

sala fènix

Evento Inauguración

Inauguració: Dimarts 09/02/16 – 20 h 

entrada lliure amb concert i cerveza Inedit Damm o copa de cava

 

BCN impro fest

Festival de músiques i arts improvisades de Barcelona

Durant 4 dimarts consecutius la Sala Fènix de Barcelona acull un festival de música improvisada, posant èmfasis en els músics de la Ciutat Comtal.

El festival constarà d’una exposició i 4 concerts. A l’exposició es podran veure fotografies, dibuixos, CDs, caràtules de discos, revistes, escrits i altres objectes relacionats amb la música improvisada a Barcelona.

Es pretén incidir en el present; per aquest motiu les fotografies i material exposat tindran relació amb els músics que actuaran al llarg del festival.

Hi ha molts tipus de fotògrafs i fotografies. Uns es juguen la vida a les guerres, altres venen el seu talent a una marca comercial, a la moda o simplement es guanyen la vida. Però la fotografia d’escena, de música en directe requereix, a més de l’ull de l’artista per captar el moment, la dedicació i perseverança de ser-hi en cada club, en cada concert, el seguir, buscar i perseguir un grup, un solista, el saber qui és qui o d’on ve, és a dir, un autèntic treball de col·leccionista. Per això, aquesta mostra col·lectiva de Joan Cortès, Roberto Domínguez i Elena Márquez, a part de servir per a poder contemplar els seus treballs aquí exposats, serveix per rendir-los homenatge per la seva dedicació i perseverança del dia a dia, per arribar a ser especialistes de l’escena.

També comptem amb Discordian Records, que en poc temps s’ha convertit en la discogràfica de referència de música improvisada per a aquest col·lectiu, i referència ineludible a nivell europeu per la seva qualitat i varietat i, A Jazz Noise, de Dave Foxall que amb el seu bloc ha sabut retratar i introduir-se en cada concert, donant a conèixer aquests músics a nivell internacional.

Coordinació i direcció del festival: Miquel Jordà.

Comunicació, patrocinis, direcció galeria i música Sala Fènix: Jolanda Marrone

Assessor: Antoni Robert

bcn-impro-fest-expo

Joan Cortés

Una petita sèrie de vuit fotografies seleccionades especialment per aquesta exposició provenen de tres treballs anteriors, “Jazz en 35mm” (2000) amb 40 peces, “Fèminazz” (2006) amb 30 imatges i “Bye bye Jazzbirds (2008) amb 18 fotografies, tots ells de caràcter totalment analògic, amb el revelatge dels negatius i el positivat de les còpies -sense reenquadrar en paper baritat-  portats a terme pel propi fotògraf.

 

Elena Márquez

10×10: 10 IMPROVISADORS EN 10 ESPAIS

Una petita sèrie de fotografies realitzades en 2014 i 2015 a deu músics improvisadors de l’escena de Barcelona en deu espais diferents de la província.

 

Roberto Dominguez

Com una vegada van dir de la meva, sóc un fotògraf de jazz amateur que en el meu caminar pels camins del món vaig plasmant testimoniatges visuals dels músics involucrats en aquest art del com la fotografia és un annex inevitable.
La meva experiència es pot resumir en poques paraules: curta i irregular. Sé que això no diu molt al meu favor, però és el que hi ha. Si començo pel principi haig de dir que el que va inocular la fotografia en les meves venes va ser el meu germà major, encara que no sé si ho sabrà. D’aquí vaig passar per un curs a la madrilenya escola Man Ray, on vaig aprendre fotografia analògica que, si ben no vaig poder aprofitar completament en passar-me al molt poc temps al digital, sí va deixar el pòsit de la tècnica.
I després i després … després va venir el silenci fotogràfic. Anys i anys de no fer amb prou feines fotografies. No em pregunteu el motiu perquè jo no ho sé.
No va ser fins al meu trasllat a Barcelona quan a poc a poc vaig començar de zero, amb nul·la experiència en fotografia de concerts. A força de “robar” fotos en concerts sense estar acreditat i amb un equip molt bàsic (demano perdó als meus col·legues per haver-ho fet; era l’única manera de fer-me amb un porfolio), de fixar-me en com es movien els fotògrafs habituals, de preguntar a uns i a uns altres, vaig anar a poc a poc posicionant-me fins a arribar aquí.
Podria escriure un altre curriculum, però aquest és el que és.

No és Agustí Fernández home de massa paraules, no quan del que es tracta és d’engegar el que succeeix sobre un escenari. Una sola nota és suficient per activar els ressorts de la música, per fer esclatar en mil trossos la tensió del silenci que la precedeix. Podria pontificar des de la talaia de la seva gran experiència, podria intimidar a les noves generacions amb la verbositat amb la qual alguns codifiquen la música per fer-la inaccessible. No ho fa. Agustí entén que és un joc, una eina de comunicació, pura expressió humana (i artística) que procedeix d’allò més profund i íntim de l’ésser. Es puja a l’escenari i permet que cadascú s’expressi, busqui la seva veu i desenvolupi un discurs propi, que ja s’encarregarà ell de retornar-nos-ho col·lectiu. Defensa Agustí Fernández que «la música té lloc aquí i ara». Encara sort que l’objectiu curiós de Roberto Domínguez estava aquí per perllongar en el temps i l’espai tantes nits de música inoblidable.
Carlos Pérez Cruz
www.elclubdejazz.com

 

Colaboran:

LOGO INEDIT DAMM logotipo innova imatge

Sugerencias :

Nuestra web utiliza cookies para mejorar la experiencia de navegación

Si sigues navegando estás dando tu consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies. Más información. ACEPTAR

Aviso de cookies