Veure la Sucrera diabètica és com veure jugar a dos nens a la cuina de casa. On donen veu als objectes, creen diferents espais, temps i situacions. El que fa especial aquest espectacle és que el joc es conduit per gent adulta i els problemes ja no són rescatar princeses i matar monstres sinó escapar i sobreviure als propis monstres interiors. Veiem problemes d’autoestima, de violència domèstica, de feina, malaltia… I també parts on les relacions d’amistat i amoroses agafen el protagonisme.
Crec que és una bona oportunitat per aquells que no estigueu acostumats a veure teatre d’objectes (com és el meu cas). És un espectacle proper que convida a somiar i a reflexionar amb una història senzilla però que atrapa des del primer moment. Transmet perfectament la sensació que allò que estàs vivint és un moment únic i irrepetible tot i treballar amb objectes d’ús quotidià. Cal destacar la tria de la música que acompanya a estones l’obra i el gran esforç de caracterització i diferenciació de cadascun dels dolços i objectes que en formen part. Una petita joia.
