Mentre la societat que van crear els nostres pares entra en una letargia sense data de caducitat i les feres del poder es mosseguen la cua, alguns romàntics somiem amb el renéixer de la innocència, amb el ressorgiment de la curiositat, amb el reviure de l’esperit lliure de l’art escènic i plàstic.

No somiem un món nou, sinó que confiem a rescatar de les cendres les virtuts d’aquest món en flames.

En definitiva, molts de nosaltres desitgem ser testimonis de la caiguda i el ressorgiment del món tal com el coneixem, com una purga dels nostres propis errors per reivindicar els nostres propòsits de creació teatral i plàstica, centrada en el plaer dels detalls i en l’accent pels valors tradicionals de l’expressió artística: emoció, estètica, veritat.

Al llarg de la història de la humanitat, cada societat ha creat símbols d’esperança davant de les circumstàncies adverses. Només cal obrir els ulls cada matí per comprendre la implacable circularitat de les nostres vides. Àguiles de foc, serps eternes, sants que tornen a la vida, són simples al·legories d’una certesa de la qual ja els comediants del Cinquecento ens avisaven a les seves joglaries infinites: després de la tempesta, la calma. Després del caos, la pau. Després de la barbàrie, l’art.

Així, el Fènix, símbol del sol que s’aixeca cada dia, és present a cada societat que ha viscut en aquesta terra. La figura d’aquesta mitològica au dels deserts que cada cinc-cents anys assoleix la decadència per ressorgir de les seves pròpies cendres en plenitud total ens motiva en els temps que corren a evocar el seu cant. Del seu vol sorgeix l’esperança d’una nova era i de la seva contemplació l’esbarjo anhelat dels viatgers ferits.

Avui, al mig del món en flames, i amb la visió d’aquest imperi cendrós, obrim un nou espai de reunió, de tertúlia i art, recreant el salze en què el Fènix, després del seu teatral ressorgiment, ens narrarà les històries de les seves vides passades.