Hi ha maneres i maneres de transcendir el temps i arrelar-se: escriure un llibre, plantar un arbre, tenir un fill… i obrir una sala de teatre.

“El 13 de març de l’any 2013, na Isabella Pintani (Itàlia) i en Felipe Cabezas (Xile), tots dos migrants en aquells dies, feia deu anys que vivien a la ciutat, van decidir obrir una sala de teatre…“. Així podria començar la nostra història, i que com Les mil i una nits, passaria per infinites aventures, des de nits màgiques amb sala plena a vessar, o nits fosques, abaixant la persiana sense públic. Moments d’art pur per a només quatre espectadors, o projectes internacionals que arribaven a picar-nos a la porta i van dur-nos a l’estranger. Aixecar-se un matí i veure la teva foto en els diaris (i saltar d’alegria), o llegir les crítiques dividides sobre una producció de la casa. Nits de riures sense parar amb aquell actor tan graciós que es posava un tanga i tocava el baix… pujat dalt del baix!

Nits de llàgrimes amb les històries més tristes mai explicades (Oh, Miguel Hernández, com t’hem plorat!) Com el dia de la manifestació fatxa a la porta de la Fènix on es van aplegar veïns i veïnes per defensar-nos? I el dia en què una actriu es va trencar el nas enmig de l’obra? O l’actriu que va arribar dos minuts abans del començament de la funció? O la bombeta aquella que va petar just després dels aplaudiments, aguantant tota l’obra com una campiona (una di noi!). El dia que el lector de CDs no llegia els CDs enmig de la funció (si, empràvem CDs en aquella època, mira si n’ha passat de temps).

Com oblidar el dia que a l’actor se li va quedar el mòbil encès al camerino i li van trucar durant tota la funció? O el dia que enregistrem l’obra, i que vam fer el millor passi de la història, i el càmera no se’n va recordar prémer el botó del REC? Com oblidar a aquella noia que no es podia aixecar de la cadira de l’emoció després d’un espectacle? O el noi que va venir a veure la funció de la tarda, i va dir, amb convenciment absolut: “de gran vull ser actor”. I aquells espectadors que es van equivocar de teatre, però van entrar igualment i els hi va agradar tant que ja fa cinc anys que són habituals de la casa? O la dona que va arribar vint minuts tard i volia entrar com fos? O la senyora que es va adormir durant tota l’obra i es va despertar amb els aplaudiments, i després aplaudia del molt que li va agradar? O d’aquells actors tan pesats que es pensaven que estaven al Nacional? O aquella actriu tan maca que decorava el vestuari amb fotos? O la d’aquells que es van conèixer en la Fènix, es van enamorar, i ara s’han comprat un pis per a viure-hi plegats? I l’actor que es quedava en blanc i que patíem com a condemnats a les butaques, pregant perquè se’n recordés del text. I l’espectacle aquell que se suposava que era tan bo, i no, no ho era pas…?

I l’actor aquell que cantava fatal, però ningú s’atrevia a dir-li? I aquella Actriu, així, amb majúscules, que cada nit ho feia perfecte? I el que sempre pregunta “I quan la torneu a fer?”. I la que et porta un regalito per a les estrenes? I què em dius de les nits en què va sortir tot bé, però al crític no li va agradar res, o de la nit que va sortir tot malament, però al crític li va agradar tot? I nosaltres rèiem, perquè no enteníem res?

Però de totes aquestes nits, hi ha algunes en les que tanques la sala, li poses clau a la persiana, t’acomiades del tècnic, camines a casa i penses: “no canviaria això per res del món”. Aquestes nits en les quals ets més feliç que un gínjol, et fiques al llit i t’adorms, sentint com si suressis al damunt d’un núvol.

La nostra història va començar aquell 13 de març de 2013, però continua, i continuarà molts anys més. Aquests són solament nostres primers deu anys.

T’esperem.