Els objectes quotidians que ens acompanyen a primera hora del matí a la taula, tot esmorzant, ens conviden a reflexionar sobre les nostres batalles interiors.

En aquesta posada en escena, l’Elena, la Sucrera, ens representa a qualsevol de nosaltres: creu tenir una imatge molt clara de qui és, es la-menta per allò que no té i sospira per allò que desitja, lluita per millorar les seves condicions de vida, però sempre troba algú a qui culpar de les seves desgràcies.

No obstant això, a l’Elena, com a molts de nosaltres també, li arriba un moment crític, moment en què, o ens matriculem amb honors com a “Víctimes perfectes dels altres i de les circumstàncies” o reiniciem les nostres existències de manera sana, harmònica i responsable. L’Elena, una preciosa sucrera de plata, es percep a ella mateixa com una andròmina inflada i oxidada, té un marit que la maltracta. Té diabetis i treballa a una pastisseria empolsant sucre fins que una retalla-da de personal la deixa a l’atur. Té un marcat sobrepès que no només colpeja insistentment la seva salut, sinó que, a més, fa impossible qualsevol intent per millorar la seva autoestima.

Sense feina, sense salut, sense bellesa, sense amor, sense ganes de continuar endavant…

Podrà l’Elena deixar de culpar al marit, a l’enfermetat, al sucre, a la crisis econòmica? Deixarà de creure i començarà a crear la salut, la felicitat i l’amor per ella mateixa?